Us convidem a fer una lectura d’aquesta reflexió que la Núria ha fet a partir d’un text de Gabriel Magalhaes sobre la partícula espiritual. Una reflexió ben actual i profunda del que li falta a occident avui en dia, i de com això afecta les diferents crisis del moment (econòmica, humanitària,…). Què podem fer per canviar-ho? Deixeu les vostres reflexions i opinions al blog! El debat està obert!

racosaviesa_laparticulaespiritual

 

LA PARTÍCULA ESPIRITUAL

D’UN ESCRIT DE GABRIEL MAGALHAES

  

No cal un accelerador de protons milionaris per comprovar que al vell àtom d’Occident hi falta la partícula espiritual. Sense aquesta partícula, l’economia funciona com un interminable canibalisme d’egoismes i interessos.

Hem realitzat el projecte d’una societat sense Déu, i resulta que això equival a submergir-nos a poc a poc en un pantà de problemes. Sense música de fons divina, Occident serà un malson infinit.

La nostra espiritualitat occidental de base cristiana continua viva des de fa milers d’anys, quan un pastor anomenat Abraham va tenir experiències transcendentals. I això és així perquè es tracta d’una fe que busca sincerament la veritat.

Tenir fe consisteix a discutir amb Déu. La conversa més interessant de la nostra vida serà la que mantindrem amb Ell. Oblidar Déu perquè ens creiem molt avançats, és tan absurd com desconèixer l’alfabet perquè tenim ordinadors.

A més, l’espiritualitat occidental està marcada per un profund desig d’amor. Un cristià és, o hauria de ser, un ciutadà de l’amor.

En els últims trenta anys , per primera vegada, hem intentat la creació d’un món sense esperit. La idea és instaurar aquesta granja de prosperitats a la qual vam anomenar societat del benestar, i en la qual exerciríem tots de poderosos sementals. Un projecte atroç que ha transformat la ciència en un negoci o un pretext de carreres acadèmiques, la filosofia en un gran silenci i l’art en uns simples escacs comercials.

El més curiós és que ara que cadascú ja s’havia instal·lat al seu estable, ens diuen que no hi ha pinso. I al final sembla que el nostre destí serà tirar cadascú del carro. Occident sense esperit resulta una pura inoperància. Davant el daltabaix imminent, en alguns països es creen moltes normatives, molts sistemes d’avaluació, per intimidar la població. Una pura pèrdua de temps. El més pràctic seria admetre d’una vegada que una societat sense teló de fons espiritual és un carreró sense sortida.

Tindrem prou humilitat per reconèixer-ho? Resulta esgotador veure els economistes discutint si aquesta crisi s’assembla a la de 1929 o a la del Japó el 1990. La nostra situació és, en realitat, la d’un immens buit d’ànima que immensament comença a projectar-se al voltant nostre. Seria necessari, amb rapidesa, instal·lar noves actituds en la vida pública. No les del simple monetarisme. Perquè l’ètica tampoc no funciona sense esperit. Confessant, però, que aquesta tradició espiritual i les esglésies també han comès errors… De totes maneres la veritat és que, en el seu conjunt, aquesta vida de l’ànima ha estat i serà el nostre encert més gran.

Etiquetes:

4 Responses

  1. He escollit aquest escrit perquè, a més de resultar-me agradable el seu estil, estic profundament d’acord amb el seu contingut
    M’ha cridat especialmente l’atenció quan l’autor escriu:
    – La nostra fe hauria de basar-se en una constant comunicació amb Déu
    – El crisià hauria de ser ciutadà de l’amor
    – Com hauríem de ser prou humils per reconèixer la necessitat d’un fons espiritual en la nostra societat

  2. A mi també m’ha cirdat l’atenció que hauríem de ser ciutadans de l’amor. Sobretot quan es parla del desig d’amor.
    És clar que el que ens mou per dins és el desig d’amor, el desig d’estimar i de ser estimats. Això que ens sembla tan lluny és el que saben molt bé els economistes, podeu mirar el programa Economia en colors i entendreu el que succeeix.
    Pensem que conrolem el nostre cos, que controlem les nostres emocions… però cada dia etem bomberdejats per una immensitat de missatges que ens fan ser d’una manera… una manera que fa oblidar perquè volem estar més guapos, més intel·ligents, més joves, més…. més… més…
    És pel desig d’amor…
    Tant exterior ens fa oblidar el nostre interior…
    Tan en fora ens fa oblidar i reconèixer la necessitat d’un fons espiritual en la nostra societat…
    Ens oblidem de l’esperit que ens fa viure. Nosaltres ens oblidem, però els que mouen l’economia, ho tenen molt clar!

    Mirem a dins nostre i descobrim… quin és le nostre desig?

    Moltes gràcies Núria!!!!

  3. Estimada Núria,
    Em sap greu haver tardat tant a fer el meu comentari. Estic passant un mes una mica dolent, ara però, sembla que començo a aixecar el cap. El dia que vaig llegir el teu escrit el vaig trobar molt enrebessat, no vaig entendre res. Avui, que l’he rellegit, l’he trobat d’una claredat i una senzillesa extraordinària. M’ha agradat molt. Tot ho fem tan complicat quan podria ser tan senzill. Parla de la partícula espiritual, de l’amor, de oblidar Déu. Això ens porta a aquest carreró sense sortida d’interminable canibalisme d’egoïsmes i interessos (fent servir les seves paraules). Creem el nostre propi infern. Ens dóna el camí de sortida: tornar a Déu, ser ciutadans d’amor, i diu també, que la vida de l’ànima ha estat i serà el nostre encert més gran, El nostre as sota la màniga.
    Tenim molta feina per fer. No cal un gran esforç, només una miqueta cada dia.
    Gràcies Núria per aquest text.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *