El que varem escriure la darrera vegada, tant l’escrit inicial com les vostres aportacions, m’han portat a una sèrie de reflexions.

Escrivíem sobre Déu que ha creat l’immens univers i com, essent com és infinitament gran, es troba íntimament unit amb la seva creació, i amb tots nosaltres.

La nostra vida, amb tot el que comporta, i la nostra relació personal amb Déu han de constituir una unitat profundament viscuda.

Atès que Déu s’encarna en tota cosa i en tot esdeveniment, no ens podem desentendre de fer present Déu en els nostres germans, alliberant el món de les cadenes d’injustícia, estructures egoistes, ineptes… I també, per altra banda, la nostra paraula hauria de ser esdeveniment, acció, compromís.

Hem de tenir present que no podem apropar-nos al que és humà, als nostres germans, sense trobar-hi Déu. Hauríem d’aconseguir encomanar als altres la felicitat, la pau, l’alegria que sorgeixen d’experimentar el Déu immanent, que ens constitueix, i sense el qual no seriem res. Hem de pensar que utilitzant només la predicació o la paraula, resulta difícil convèncer ningú.

Ens hem de preocupar dels altres, de tots els nostres germans. I no ens podem desentendre del seus problemes, a nivell personal, de grup o de poble.

A rel d’això vull citar un article de Michel Wieviorka que apareixia a “La Vanguardia” el passat dia 12 de març titulat “El fracàs d‘Occident”. S’hi podia llegir: “Cal considerar el fracàs d’Occident per promoure els seus valors, els seus models …”. I referint-se a tanta gent marginada al costat d’altres que viuen amb confort i inclús en l’opulència, afegia: “L’individu rebutjat, menyspreat, totalment exclòs, que no ha trobat cap lloc en la societat, es convertirà, en última instància, en un heroi, de manera que el seu nom i la seva imatge, circularan pels mitjans de comunicació”. Això ens ha de fer pensar en una de les possibles raons de tanta violència.

Caldria, doncs, poder escoltar i fer nostres les històries de la gent que no massa lluny de nosaltres pateix i s’ho passa malament. També els marginats de les nostres societats civils. Que bo fóra poder superar les distàncies físiques, racials, ideològiques del nostre món globalitzat per tal de trobar-nos tots, ajudar-nos i poder donar-nos la mà. Seguint l’exemple de Jesucrist.

La solidaritat és exactament la pràctica d’acceptar tothom, la inclusió dels que han estat socialment exclosos, i la defensa política dels qui no tenen qui els defensi.

Per això Metz diu: “Parlar de Déu significa expressar el sofriment dels altres i lamentar la responsabilitat oblidada i la solidaritat rebutjada”.

Pensem-hi…

illustracio-curs-asil-immigracio-dh_0_0

Font il·lustració: xarxanet.org

Etiquetes:

7 Responses

  1. Moltes gràcies, Núria! Encetem aquest nou col·loqui amb la lectura d’aquest text com a punt de partida. Animem a la reflexió sobre els diferents temes que ens proposes. Desitgem que l’exercici ens apropi a l’experiència d’aquest Déu present del que ens parles. Salutacions!

  2. Gràcies Núria per donar-nos la oportunitat d’entrar una estona dins nostre per pensar i reflexionar. És bo, encara que de vegades ens emboliquem.

    Si realment, tinguéssim semmpre la presència de Déu en tota cosa i tot esdeveniment, i en cada un dels nostres germans, sobretot els exclosos, seria més fàcil ser solidari. Tot seria fàcil.
    Però, és curiós. Costa solidaritzar-se amb els exclosos. Fan nosa, provoquen rebuig. Se’ns fa difícil sortir de la zona de confort. Sobre el paper és més fàcil.
    Penso com el Sr. Michel Wieviorka que, si et sents exclòs, si no tens res a perdre, si no tens ningú que et defensi, si no et sents estimat, potser trobes un camí en la violència.
    Potser si dediquéssim una estona cada dia pensant en l’amor que Déu ens té, seria menys costós sortir de la nostra zona de confort, i, qui sap, si mica en mica milloraria la nostra solidaritat i llavors trobaríem, amb més facilitat, la presència de Déu arreu.
    Una abraçada.

    Roser

    • Gràcies, Roser.
      Has interpretat molt bé el que jo volia diir. Estic d’acord que resulta difícil acostar-se a tanta gent amb dificultats. Som limitats.
      Viure la presencia de Déu en nosaltres i en els altres segur que ens farà més sensibles als germans i ens obrirà camins per apropar-nos-hi.

  3. Bon dia!

    Moltes gràcies Núria i Anna per poder trobar aquest racó de món, que com altres, ens fan pensar i sobretot sentir.

    Sentir com es diu, que” hem de tenir present que no podem apropar-nos al que és humà, als nostres germans, sense trobar-hi Déu. Hauríem d’aconseguir encomanar als altres la felicitat, la pau, l’alegria que sorgeixen d’experimentar el Déu immanent, que ens constitueix, i sense el qual no seriem res. ”

    Em recorda que quan no podem encomanar la pau o l’alegria és perquè al nostre cor li falta la pau i l’Alegria.
    Potser són els moments que ens falta l’experiència o ens falta el record. Ens hem oblidat de que formem part d’un univers més gran que el nostre petit món, un univers en constant moviment i del que nosaltres no controlem res. Com diu Jesús, no podem controlar ni un cabell del nostre cap… Potser si sapiguéssim deixar anar, creure’ns de veritat que tot el creat és un regal per a nosaltres, que neix d’una font d’amor… potser aleshores estaríem contents d’existir, sentiríem que els altres són una oportunitat de pau i alegria per nosaltres, potser aleshores seríem Alegres i encomanaríem Alegria…

    De fet, estic segura que tots i totes, en algun moment som font de pau i alegria per els altres… fer d’aquests moments una quotidienitat seria un gran pas, armonitzador de l’entorn… i potser ampliaríem la nostra zona de confort, que comparteixo amb la Roser.

    Crec sincerament que Jesús de Natzaret amb el seu tarannà ens allibera de ser grans persones, senzillament ens convida a tots a ser el que som, unes gotes d’amor, pau i Alegria, que emanen d’una única i gran Font de Felicitat, Pau i Alegria: Déu.

    Moltes gràcies.

  4. Anna Ma. ,
    Tot el que dius enriqueix el meu escrit. Hi estic del tot d’acord
    Hauríem de ser “gotes d’amor, de pau i d’alegría” que donéssin felicitat als nostres germans. I que tot plegat prové de Déu. Hauriem de viure convençuts d’això
    Una abraçada i gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *