Hi ha moltes persones, religiosos i laics, que no conceben la seva vida sense donar-li un sentit espiritual. Perquè l’espiritualitat és pròpia del ser humà

 

Tots formem part d’aquest “cosmos” del que nosaltres en som una petitíssima part.

Si, amb les indicacions d’una persona versada en astronomia, tinc l’ocasió de dirigir la meva mirada a l’univers, amb els seus grans i innombrables astres només podré contemplar una petita parcel·la d’aquella grandesa. I sentiré parlar de distàncies immenses entre les constel·lacions que em resultaran impossibles de captar.

Davant d’això t’adones que pot ser difícil conèixer Déu, el Creador de tot aquest univers. Penses: com he pogut parlar de Déu, si parlant de Déu les paraules sempre han de resultar insuficients i inadequades? Déu ha de ser tot un altre del que sempre m’he imaginat i del que, al llarg de la vida, la gent m’ha parlat

 

En la vida ens trobem amb algunes persones que, coneixent-les, les considerem unes “grans“ persones; “grans” en el sentit de que han assolit un alt nivell de dignitat personal. Si ens hi fixem, constatarem que són persones que resulten sempre molt properes amb tothom. Es relacionen amb la gent amb tota naturalitat sense fer distincions. No els és problema posar-se al nivell de qui els parla i estimar amb tot el cor les persones amb qui es relacionen encara que siguin d’un altre nivell cultural o personal. Tots sabem que els ambients en que ens movem i vivim poden ser molt diferents els uns dels altres. Però les persones que viuen la seva espiritualitat, estimen i es troben bé amb tothom.

Crec que una persona esdevé “gran” en tant en quant es relaciona amb el mateix entusiasme amb sigui qui sigui. I és així perquè estima. Acollir i estimar li resulten absolutament normals. El perdó, la compassió brolla en ell de la manera més natural. El seu cor està ple d’amor, encara que no en sigui conscient. Perquè l’amor li resulta quelcom natural, inherent al seu ser.

 

Doncs bé: Déu és el “Gran” per excel·lència .

Acostumem a parlar de Déu lleugerament. El Papa Francesc diu que “ hauríem d’actualitzar la idea tradicional de Déu”.

Déu és Amor. I es relaciona amb nosaltres, tan petits, amb un amor infinit.

És el Creador de tot aquest univers que mai podrem conèixer perquè ens depassa. Però Déu és absolutament proper amb tota la seva creació .

Som una espurna comparats amb la immensitat de l’univers, però Déu és “gran”, ens estima sempre i està profundament unit amb nosaltres. És present en el nostre cor i en tots els moments de la nostra vida. Dóna l’autèntic sentit a la nostra existència .

 

Si estem convençuts de tot això descobrirem el sentit fonamental de la nostra espiritualitat.

Etiquetes:

11 Responses

  1. avui que parleu d,estrelles i de la creacio del mon se m,ha fet molt actual la lectura d,avui del genesi ,que parlava de la creacio dels estels i del mon i de que aixo era bo,al cap i a la fi del principi de tot nomes es poden dir histories i per a mi aquesta es la que m,inspira i em fa viure.una abraçada a tothom

    • Estanis! Moltes gràcies! Agafant la teva reflexió, em passa pel cap que en certa manera tots podem ser una estrella i ser inspiració els uns pels altres. De ben segur que Déu ens veu així amb els seus ulls.

  2. A mida que em vaig fent, gran vaig descobrint que és impossible definir a Déu, que és el gran desconegut, que no hi han paraules per descriure’l, que estem parlant d’un gran Misteri al que no podem accedir amb la raó.
    Els homes, tot sovint, al voler donar explicacions sobre Ell, l’hem fet petit, l’hem reduït, no l’hem deixat ser Déu, al contrari l’hem fet a la nostra petita i reduïda mida.
    Però a la vegada cada cop el sento, com diu la Nuria, mes proper, mes dins de cadascú de nosaltres. Podem fer-lo present, experimentar alguna cosa que ens traspassa… i que va lligada a l’Amor
    Estic totalment d’acord amb la Nuria en que hi ha persones que traspuen Dèu

    • Un gran misteri, del que cada dia en podem aprendre alguna cosa, i que no ens deixa mai de sorprendre. Un misteri, que de tant en tant, ens dóna el regal de trobar-nos una d’aquestes persones al nostre costat. Un misteri, que d’aquesta manera ens recorda que som estimats.

  3. Quan jo miro al cel em sento petita en dimensió, però gran en dignitat, imagineu-vos l’existència de la que gaudeix un arbre, per un moment sentiu més que penseu què percep un arbre, i aleshores des del ser arbre obriu els ulls i mireu la immensitat del cel, i percebeu aleshores quina gran dignitat tenim els essers humans de poder no només mirar sino percebre amb consciència, preguntar pel que percebem i encara reconèixer en un gran acte de justicia, humilitat i amor, a Aquell ésser que hi ha en la base del Tot, aleshores ja no em sento petita però una gran privilegiada de ser humana i poder gaudir de la consciència i compartir coneixement de l’Altre a través del Tot

    • Tal com has dit, tanco els ulls i m’imagino arbre… gràcies per brindar-nos aquesta experiència… que bonica la sensació…! Sembla que tot canviï, que tot es col·loqui en un altre lloc, tot es simplifica… M’agradaria conservar aquest agraïment… perquè és el que fa que actui amb estima i respecte amb la resta d’éssers, i amb mi mateixa. Una abraçada!

  4. Moltes gràcies, Núria, pel text, i Estanis, Teresa, i Mery, pels comentaris!
    M’ha fet pensar i retrobar-me amb la sensació de comunió no només amb la humanitat, sinó amb tota la “creació”/Univers. Una sensació/certesa, que t’impregna d’humilitat i alegria de formar part d’aquest tot. És una llàstima que no sempre ens hi sentim igualment aprop… Per això us agraeixo les paraules, perquè en llegir-les un reCORda (és a dir, torna a passar pel COR) l’experiència, la voluntat de tornar a una vida més senzilla, més humana, en les accions, en les relacions, en els pensaments… i veure la realitat des d’un altre prisma, abaixant les barreres que ens impedeixen gaudir de l’amplada de la creació (l’escalf del sol a la pell, d’una mirada, la bellesa de la natura, de la condició humana…).

  5. Un dia, ja era força gran, vaig adonar-me que formava part de l’univers, em vaig sentir part de l’univers. Vaig adonar-me de la meva petitesa, de la meva fragilitat. Em vaig despullar de la meva altivesa. Va ser com un bany d’humilitat. Va canviar la meva manera de veure la vida i la mort. Vaig creixer per dins.
    P.D.
    De vegades, no m’enrecordo i m’he d’aturar i escoltar, en silenci, dintre meu.

    Una abraçada per a tots, i gràcies Núria per fer-nos trobar una estona per al recolliment.

    • Gràcies, mare, pel teu comentari : ) Esperem que amb els anys guanyem saviesa i que ens sigui més fàcil recordar-ho. O si més no, tenir (buscar) els espais per a escoltar-nos. Una abraçada

  6. Bona nit! M’ha agradat molt el text. Per a mi Déu és el que sempre hi és, mai falla. La seva presència infinita dóna a l’home una confiança de saver-se vàlid i estimat en aquest món. És el pare que sempre que piques a la porta t’obre. Tan de bo ens poguéssim apropar cada dia més a aquesta estima de Déu.
    No vull abandonar el meu comentari sense agraïr les vostres participacions i a la Núria en especial per haver fet aquest text, però sobretot per haver pensat aquest espai de trobada. Gràcies!

  7. Gràcies per les vostres aportacions. M’ajuden a aprofundir en la realitat que entre tots definim: Déu és amb nosaltres. Hem de viure segurs de l’amor de Déu, com diu la Teresa. Gràcies Roser per la teva lliçó d’humilitat, perquè al costat de la dignitat que ens dóna la presencia de Déu en nosaltres hem de ser conscients de la nostra petitesa que ens impulsa a ser humils: Som grans en dignitat, com diu la Mery, encara que siguem petits en dimensió. És veritat.
    I a tots, moltes gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *